Practicament Màgia

Impressionant la veu i la personalitat d'aquest petit gran home que va fer posar d'empeus el Liceu el passat dimecres.

Multiplicar expectatives

La meva vida social era més aviat escassa. Deu ser cosa de l'edat, pensava. Cada vegada em costava més sortir i tot el que això comporta.
Els meus amics es cansaven de trucar-me i jo d'inventar excuses convincents que sabia que no creurien.
Resignada a lluir l'etiqueta d'anti-social crònica em vaig apalancar a caseta amb la bona companyia de la tele, els llibres i l'ordinador.
Conèixer un Maresmenc va trastocar-ho tot. Algú inmers en el seu món particular i a qui la mandra tenia tan atrapat com a mi, va irrompre a la meva vida 'as an elephant in a pottery'.
Després d'uns mesos d'explorar-nos mutuament ara 'fem coses', com gairebé la resta dels mortals





Ara bé, un dels efectes colaterals de no sortir és que de cop te n' adones que no tens res decent a l'armari, així que, amb un entusiasme moderat (dec ser l'única dona del planeta que odia anar de compres) agafo el cotxe i em decideixo a imitar la Julia Roberts a Pretty woman, canviant això sí les botigues de luxe de Rodeo Drive per un modest C&A de la Ronda Ferran Puig.
I comença el show. Demà a la nit tinc un sopar amb unes amigues i amics virtuals que em fa especial il.lusió conèixer. La propera setmana toca òpera. Ni és l Òpera de San Francisco, ni el meu acompanyant és el Richard Gere, tampoc lluiré un collaret d'infart ni un vestit de nit. Hi vaig amb algú que em fa estimar una música desconeguda i portant unes arrecades comprades amb molt de carinyo al Trinity College.
Futures sortides seran a l'Auditori (gràcies Blanca), i un requitzell de soparets estiuencs amb amics respectius. Una fugaç visita low-cost a París i un cap de setmana rural a l'Empordà tancara la temporada.

Per algú com jo que la idea que tenia del paradís consistia en un plat de pasta veient una peli de Hitchcock, tot això que em passa em porta a reflexionar......





..... did I finally find someone?

Festa Major

Cap de setmana de gresca, xerinola i àpats que no s'acaben mai. És Festa Major i hi esteu tots convidats!.




Enguany celebrem el 50è aniversari dels Gegants de Cassà de la Selva.

És dilluns i sóc feliç

Després un cap de setmana relaxat, assolellat amb una fantàstica passejada per terres del Maresme..

Hi ha matrimonis que acaben bé i d'altres que duren tota la vida

Genial frase del Woody Allen que m'ha fet pensar molt en els darrers dies.

Jo creia que el meu matrimoni era dels que havien acabat bé. Què ingènua. Fa gairebé 3 anys li vaig demanar el divorci al meu marit. En aquells moments vaig creure que quan dues persones ja no es fan felices l'una a l'altre el millor és deixar-ho i donar -se l'oportunitat de ser-ho.

Vaig pensar que era una decisió coherent i que per egoisme i comoditat, ell mai no hauria pres.

Per algunes persones vaig ser "poc pràctica". Jo, més aviat, crec que vaig ser valenta. Així que, de mutu acord vàrem finiquitar un contracte de 13 anys, amb un sopar i expectatives d'un bon rotllo que havia de seguir pel bé de tots i per respecte al temps compartit.



Això va ser així durant força temps, entrevistes conjuntes amb els mestres de les nostres filles, festivals de fí de curs, aniversaris. En fí, una relació fluïda i correcta.

L'harmonia s'ha trencat per raons que evidenment no explicaré, però que han portat la situació a un punt sense retorn . No em vaig sentir fracassada quan em vaig divorciar, ni tampoc m'hi sento ara . He fet el que he pogut i ho seguiré intentant.

Ufff, escriure com em sento aquests díes és per a mi una bona teràpia, tot i que em costa molt "despullarme" devant de la gent.

But,It's my party and I cry if I want to, jajajajajajaa.

Ser Venus, quina mandra!!

Una amiga em comentava fa uns dies que degut a la crisi haurà de "transformar" la roba d'estiu de la temporada passada perquè no es vegi demodée. Una altra es passarà 3 hores setmanals durant 2 mesos, endollada a una mena de poltre de tortura d'un institut de bellesa, per reafirmar la pell de la panxa després del part. Un tractament caríssim que pagarà a terminis.

Encenc la tele i em deprimeixo. És un bombardeig constant de publicitat enganyosa. Cossos gairebé perfectes de jovenetes anunciant productes i estris per aprimar, reafirmar, exfoliar, hidratar, i fins i tot per embellir les ungles dels peus.



Realment fem tot aixó per sentir-nos millor amb nosaltres mateixes o per ser plenament acceptades en una societat on els cànnons de bellesa són cada vegada més exigents?

Com diu una frase del manual de la "beautiful people", que va fer famosa Wallis Simpson, "mai s'és prou rica ni s'està prou prima". Una afirmació francament idiota.

Ja fa anys que vaig deixar enrera la feixuga càrrega dels complexes físics i estic realment feliç de ser totalment imperfecta. Com diu el tòpic.... el que realment importa és dins l'embolcall.

Adéu Mario

Todavía tengo casi todos mis dientes
casi todos mis cabellos y poquísimas canas
pudo hacer y deshacer el amor
trepar una escalera de dos en dos
y correr cuarenta metros detrás del ómnibus
o sea que no debería sentirme viejo
pero el grave problema es que antes no me fijaba en estos detalles...

Descansi en pau, Benedetti.