Un cop desada la meva impulsivitat amb la roba d'estiu, obro de nou l'armari i respiro profundament.
Les prendes gruixudes s'apilonen sense concert en el meu garbuig habitual.
Estranyament ara tenen un cert ordre.
Pantalons, bruses de talles oscilants. Un fons d'armari que em porta records que no es poden oblidar d'un dia per l'altre. Paisatges i moments viscuts amb una intensitat única que m'han fet madurar i han ajudat a aquella persona que ha compartit amb mi tantes coses a atrevir-se a ser atrevit.
Parafrasejar i utilitzar metàfores, fer faltes d'ortografía, fer un pollastre al forn, contemplar el mar des d'un tercer pis sense ascensor, escoltar a Puccinni i plorar, enfadar-me, refredar-me i sentir. Sobre tot sentir.
És un adéu amb el cor a algú a qui he estimat i estimo i que amb generositat i sentit comú espero portar sempre amb mi allà on vagi.
He descobert fa poc que hi ha vida més enllà de la sortida de St. Celoni. Que els camins ens porten a llocs dels que mai hem sentit a parlar però que hi son. Sempre hi han sigut.
