La meva vida social era més aviat escassa. Deu ser cosa de l'edat, pensava. Cada vegada em costava més sortir i tot el que això comporta.
Els meus amics es cansaven de trucar-me i jo d'inventar excuses convincents que sabia que no creurien.
Resignada a lluir l'etiqueta d'anti-social crònica em vaig apalancar a caseta amb la bona companyia de la tele, els llibres i l'ordinador.
Conèixer un Maresmenc va trastocar-ho tot. Algú inmers en el seu món particular i a qui la mandra tenia tan atrapat com a mi, va irrompre a la meva vida 'as an elephant in a pottery'.
Després d'uns mesos d'explorar-nos mutuament ara 'fem coses', com gairebé la resta dels mortals
Ara bé, un dels efectes colaterals de no sortir és que de cop te n' adones que no tens res decent a l'armari, així que, amb un entusiasme moderat (dec ser l'única dona del planeta que odia anar de compres) agafo el cotxe i em decideixo a imitar la Julia Roberts a Pretty woman, canviant això sí les botigues de luxe de Rodeo Drive per un modest C&A de la Ronda Ferran Puig.
I comença el show. Demà a la nit tinc un sopar amb unes amigues i amics virtuals que em fa especial il.lusió conèixer. La propera setmana toca òpera. Ni és l Òpera de San Francisco, ni el meu acompanyant és el Richard Gere, tampoc lluiré un collaret d'infart ni un vestit de nit. Hi vaig amb algú que em fa estimar una música desconeguda i portant unes arrecades comprades amb molt de carinyo al Trinity College.
Futures sortides seran a l'Auditori (gràcies Blanca), i un requitzell de soparets estiuencs amb amics respectius. Una fugaç visita low-cost a París i un cap de setmana rural a l'Empordà tancara la temporada.
Per algú com jo que la idea que tenia del paradís consistia en un plat de pasta veient una peli de Hitchcock, tot això que em passa em porta a reflexionar......
..... did I finally find someone?
