(Ann)
Tu sempre em preguntaves en quin moment havia començat a estimar-te. Vaig començar a estimar-te exactament quan vas trucar per dir-me que em deixaves. De fet va ésser en aquell precís moment quan viag oblidar l'amor que sentia abans, em vaig oblidar de la tendresa i del sexe... de la teva llengua. Em vaig adonar del que havia sentit abans i no era més que un simple reflex del que és l'amor. Vaig descobrir que no t'havia estimat mai. De sobte vaig pensar en aquella tortura que practicàven a França, saps què feien? Lligaven les quatre extremitats d'una persona a quatre cavalls i els feien córrer en direccions diferents. Doncs així és com em vaig sentir. Així és com em sento. Ara ja sé el que és estimar. T'estimo amb aquella classe d'amor que havia resat per sentir quan era una adolescent i que ara reso per no tornar a sentir mai més.
3 comentaris:
Hi han espines que costen d'arrancar i que quant ho fas la ferida encara tarda molt a tancar-se.
Mai més patir....tant de bo
Helenna, m'agrada tornar-te a llegir després de tant de temps... malgrat sigui amb un escrit dolorós, tot i parlar d'amor. O potser és per això, que és dolorós?
Explica'ns més coses.
A vegades un no valora el que té fins que ho perd. I llavors ja és massa tard, tens la mel als llavis sense poder-te-la menjar. És una autèntica tortura. Quan has tocat el cel i no hi pots tornar vius una enyorança infinita.
Publica un comentari a l'entrada