Un cop desada la meva impulsivitat amb la roba d'estiu, obro de nou l'armari i respiro profundament.
Les prendes gruixudes s'apilonen sense concert en el meu garbuig habitual.
Estranyament ara tenen un cert ordre.
Pantalons, bruses de talles oscilants. Un fons d'armari que em porta records que no es poden oblidar d'un dia per l'altre. Paisatges i moments viscuts amb una intensitat única que m'han fet madurar i han ajudat a aquella persona que ha compartit amb mi tantes coses a atrevir-se a ser atrevit.
Parafrasejar i utilitzar metàfores, fer faltes d'ortografía, fer un pollastre al forn, contemplar el mar des d'un tercer pis sense ascensor, escoltar a Puccinni i plorar, enfadar-me, refredar-me i sentir. Sobre tot sentir.
És un adéu amb el cor a algú a qui he estimat i estimo i que amb generositat i sentit comú espero portar sempre amb mi allà on vagi.
He descobert fa poc que hi ha vida més enllà de la sortida de St. Celoni. Que els camins ens porten a llocs dels que mai hem sentit a parlar però que hi son. Sempre hi han sigut.
6 comentaris:
Has ajudat a arribar als llocs i als 'puestus' per un mateix, sense por, i confiança. Has fet madurar i conèixer les fiblades que dónen les alegries i les preocupacions compartides. Has mirat d'entendre i no només que t'entenguin, i has ajudat a l'acceptació d'un tal com és. Un viatge d'iniciació de moltes coses molt importants. Espero que, més enllà de la sortida de Sant Celoni, poguem explicar-nos el camí i acompanyar-nos amb la complicitat, i les rialles.
Un petó molt fort.
Tot i que costa , de vegades es molt sensat tancar una porta ,per poder gaudir de la vida que hi ha més enllà de on fins ara no habies mirat.
Es una bona elecciò , cerc.
garbí24,
És sensat i coherent, tens raó.
Sovint ens costa tancar portes i obrir finestres perque l'aire passi.
Quim,
Coi nen, més que una ex semblo una ONG... és broma eh!.
Va, agafem el cotxe i atrevim-nos a anar una miqueta més enllà, encara que sigui en direccions oposades.
Per cert, bon viatge i bona estada a Berlin. A veure si aquesta vegada aconsegueixo per fí les arrecades de la porta de Brandenburg...
Una abraçada molt gran.
Aish.....
Hola preciosa, es complicada la vida i de vegades tambe se la compliquem naltros, pero tu tens la força per tirar andebant i segur que ufaras, una gran abraçada de una amiga i un peto
MAR BLAVA
Saber decir adios a cosas y personas que nos han aportado y con las que hemos vivido momentos felices y experiencias gratas, es propio de almas sensibles y agradecidas. Es dejar las puertas abiertas a un posible retorno. Es la antitesis de un hasta nunca.
Saber decir adios, es saber aceptar lo efímero que a veces resulta el sentido de las cosas y de la vida. Saber decir adios, es saber mantener todo lo positivo que hubo y evitar todo lo negativo que pudiera sobrevenir.
Un beso, helena
enrique
Publica un comentari a l'entrada