Genial frase del Woody Allen que m'ha fet pensar molt en els darrers dies.
Jo creia que el meu matrimoni era dels que havien acabat bé. Què ingènua. Fa gairebé 3 anys li vaig demanar el divorci al meu marit. En aquells moments vaig creure que quan dues persones ja no es fan felices l'una a l'altre el millor és deixar-ho i donar -se l'oportunitat de ser-ho.
Vaig pensar que era una decisió coherent i que per egoisme i comoditat, ell mai no hauria pres.
Per algunes persones vaig ser "poc pràctica". Jo, més aviat, crec que vaig ser valenta. Així que, de mutu acord vàrem finiquitar un contracte de 13 anys, amb un sopar i expectatives d'un bon rotllo que havia de seguir pel bé de tots i per respecte al temps compartit.
Això va ser així durant força temps, entrevistes conjuntes amb els mestres de les nostres filles, festivals de fí de curs, aniversaris. En fí, una relació fluïda i correcta.
L'harmonia s'ha trencat per raons que evidenment no explicaré, però que han portat la situació a un punt sense retorn . No em vaig sentir fracassada quan em vaig divorciar, ni tampoc m'hi sento ara . He fet el que he pogut i ho seguiré intentant.
Ufff, escriure com em sento aquests díes és per a mi una bona teràpia, tot i que em costa molt "despullarme" devant de la gent.
But,It's my party and I cry if I want to, jajajajajajaa.
10 comentaris:
Doncs sí: quan dues persones ja no es fan felices, i no tenen ganes d'intentar-ho, el més lògic és passar full. Està bé donar-se temps per mirar de solucionar els problemes, però quan s'arriba al punt de no retorn...
Pel que fa al fracàs, aquesta és una paraula que hauriem d'esborrar dels nostres diccionaris: ningú no fracassa per arribar al divorci; simplement hi ha divergència d'interessos, o s'acaba l'amor, o...
Lamento aquest moment de trencament; ànims, Helenna!
Sempre es millor una separacio que , viure malament continuament .
Jo , quant algu te un dubte sobre això li dic :Si no tens pressa per tornar a casa , separat .....doncs no ets feliç .
Feliciteu a qui es separa ...doncs per fi a deixat de perdre el temps.
O sigui que felicitats .
Ferran,
Espero que el temps posi les coses al seu lloc, gràcies pels ànims.
Una abraçada.
Garbí,
I no tenia cap pressa per tornar a casa (ell). Per sort ja fà 3 anys que no hi ha de tornar.
Per cert... ja t'has menjat la serp??
De tota manera, Helena, m'alegro que el punt de no retorn hagi arribat més tard que el teu punt d'inflexió. I bé, tot i que em fa vergonya despullar-me, may I come to your party? :)
Sense paraules, Quim
http://www.youtube.com/watch?v=t0WFsnxECDU
Bonica elecció musical per il·lustrar els teus sentiments Helenna.
Diuen que la vida és una cursa de gent sola. Jo estic d'acord amb aquest sentiment, mentre la companyia temporal per a la nostra solitud funcioni, bé; quan falli... seguim sols doncs sols la comencem, No et sembla?
j/Artajerjes
cada situació, cada relació, són diferents Helenna... jo crec que només haurien de tenir un nexe comú: el respecte.
Per mi a vegades també és complicat... respectar-me o sentir-me respectat... però sense respecte, què queda?
petons respectuosos!
Querido Javier,
Cuanta razón tienes, nacemos solos y morimos solos.
Buen nivel de català, enhorabona!!
.... o quizás has echado mano de Mr. Google??.
Siempre que pienso en Madrid recuerdo aquel café de la Gran Via.
Besos.
Gatot,
Sense respecte no queda res, i és una pena perquè sempre he procurat ser una ex civilitzada i gens "torracollons".
Com tu diries... llepades respectuoses.
Jo em sento molt feliç actualment. La felicitat no és gratuita, pas a pas i minut a minut s'aconsegueix arribar a la plaça on hi ha la font de l'aigua clara.
Fa 10 anys que vaig decidir iniciar aquest camí i et "juro" que no és una parada i fonda, més aviat un camí en constants variacions.
Una abraçada
Ei, no soc anonima, soc la Mercè Estruç ... "jo ems ento molt feliç actualment"
Publica un comentari a l'entrada