No tinc res més a explicar....

Plego, deixo el blog. Ja no em sentiré més com una "yankee a la cort del rei Artús".
Ha estat un plaer compartir aquesta temporada amb vosaltres, i us visitaré tal i com he fet fins ara. Teniu molt a dir!.
Com li vaig dir a un bon amic, deixo de reproduir diàlegs de pelis romàntiques per viure la meva pròpia....
Una abraçada a tothom

Les hores (2002)

Virgínia Woolf

Tu m'has donat la major felicitat possible. Has sigut tot el que algú pot ser per l'altre. Sé que estic destrossant la teva vida i que sense mi podràs treballar i ho faràs. Ho sé. Ni tant sols m'expresso degudament, el que vull dir-te és que et dec tota la felicitat de la meva vida. Has tingut una pacìència infinita i has sigut increïblement bo. En mi ja no hi queda res, tret de la certesa de la teva bondat. No puc seguir arruinant la teva vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que hem sigut nosaltres.

Virgínia

Manhattan (1979)

(Isaac Davies/Mary Wilkie)

Isaac: Que què faig? M'has de preguntar el què faig? Jo crec que t'he fet un petó a la boca.
Mary: És ben bé que no puc posar la meva vida en ordre.
Isaac: Bé, fa molt temps que desitjava fer-ho, saps?
Mary: Sí, ja ho sé.
Isaac: Ho sabies? Doncs jo creia que ho dissimulava. Intentava mostrar-me fred i indiferent.
Mary: Creia que ja volies besar-me aquell dia en el planetari.
Isaac: Doncs sí.
Mary: M'ho vaig imaginar.
Isaac: Però tu llavors sorties amb en Yale, i jo ni remotament seria capaç de ficar-me en una cosa així. Ho entens? Em volies besar tu aleshores?
Mary: No sé el que volia. Aquell dia estava molt enfadada amb en Yale.
Isaac: Però saps, estaves molt sexy. Xopa per la pluja i... i vaig tenir un impuls boig d'estirar-te sota la superfície lunar i cometre una perversió interestel·lar amb tu.

Serendipity (2001)

(Sarah Thomas)

M'he passat tot el vol mirant l'infinit pensant... no en el meu xicot, estava pensant en un paio misteriós que vaig conéixer fa un milió i mig d'hores. Un paio de qui gairebé no recordo res, només en tinc una imatge borrosa al cap. Van ser unes hores, no va arribar a un dia, però fou com si en aquell moment l'univers només existís perquè estiguessim junts. Per això he vingut, i deixaré que el destí em porti on ell vulgui. Per què quan aixó hagi acabat ja no haure de tornar a pensar en ell. Resa perquè sigui un feixista calb que enganxa els mocs sota el seient del cotxe.

Sabrina (1954)

Linus: Com es diu en francés: la meva germana té un llapis groc?
Sabrina: Ma soeur a un crayon jaune.
Linus: Com es diu: El meu germà té una xicota encantadora?
Sabrina: Mon frère a une gentille fiancée.
Linus: I com es diu: M'agradaria ser el meu germà?

Memòries d'Àfrica (1985)

Denys: He pensat una cosa. Amb tants safaris gairebé no utilitzo l'habitació del club. No sé si servirà d'alguna cosa però... què et semblaria si deixés alguna de les meves coses a casa teva.
Karen: Aniries i vindries des de casa meva?
Denys: Si et sembla bé...
Karen: Quan els déus ens volen castigar escolten les nostres pregàries.

El meu pais és tant gran...

Molt bona diada a tothom, malgrat l'ignorància i la ràbia espanyola....

saber dir adéu

Un cop desada la meva impulsivitat amb la roba d'estiu, obro de nou l'armari i respiro profundament.
Les prendes gruixudes s'apilonen sense concert en el meu garbuig habitual.
Estranyament ara tenen un cert ordre.
Pantalons, bruses de talles oscilants. Un fons d'armari que em porta records que no es poden oblidar d'un dia per l'altre. Paisatges i moments viscuts amb una intensitat única que m'han fet madurar i han ajudat a aquella persona que ha compartit amb mi tantes coses a atrevir-se a ser atrevit.
Parafrasejar i utilitzar metàfores, fer faltes d'ortografía, fer un pollastre al forn, contemplar el mar des d'un tercer pis sense ascensor, escoltar a Puccinni i plorar, enfadar-me, refredar-me i sentir. Sobre tot sentir.
És un adéu amb el cor a algú a qui he estimat i estimo i que amb generositat i sentit comú espero portar sempre amb mi allà on vagi.
He descobert fa poc que hi ha vida més enllà de la sortida de St. Celoni. Que els camins ens porten a llocs dels que mai hem sentit a parlar però que hi son. Sempre hi han sigut.

Sense paraules

Caòtica com sempre, penjant posts abans del que havia dit, sense corrector per esmenar el meu penós català, enxufo aquesta màquina infernal només per "sentir" aquesta cançó, tancar els ulls i tornar a la platja la nit abans de la pluja d'estels per tornar a contemplar el desordre sublim...

Manuale d'amore (2005)

El corazón tiene las dimensiones de un puño y su forma es semejante a la de una pera con la punta hacia abajo.
El corazón es el órgano que simboliza el amor, sigue el ritmo de las emociones. Normalmente en una persona adulta el corazón se contrae entre sesenta y setenta veces por minuto. En el de una persona enamorada muchas más; a veces llega hasta cien sin que ni siquiera se dé cuenta.
El corazón es el último órgano en rendirse, continúa latiendo, incluso cuando está separado del organismo, incluso cuando te abandona la persona amada, incluso cuando ya no quieres sufrir más, porque pierdes el control sobre él cuando está enamorado, cuando tu corazón late fuerte por la otra persona ya no eres tú quien manda, manda él.

De pelicula

(MOLLY)

Pienso en él todos los días. Es mi último pensamiento antes de dormirme y el primero en despertarme. Cada día hablo de él conmigo misma; aunque esté hablando con alguien, aunque hable con quien ya sabes, dentro de mi solo está el. Brian cree que estoy enferma, que es todo por lo de mi padre, dice que es la tensión la causa de todo. Supone que estoy deprimida, pero no, no me ocurre nada.Excepto que le quiero. Ya sé que tu no lo apruebas. Ni yo tampoco. Estamos de acuerdo, pero eso no cambia nada. Si me hubiera acostado con él quizá sería todo más fácil. Pero no lo he hecho, hemos sido hechos para estar juntos aunque no lleguemos a estarlo nunca. Creo que seria lo lógico y natural, lo demás no tiene sentido...



Una de les meves pelis preferides, que sens dubte augmenta els nivells de glucosa del blog considerablement. No m'ho tingueu massa en compte....

Bon estiu a tothom, tanco la paradeta fins al Setembre

Smile

Després d'uns dies d'espera, incertesa i neguit, fins i tot el genial Charles Chaplin, que sempre m'ha fet una mica de pena, m'arrenca un somriure d'orella a orella





Gràcies Quim, aquest mini-post és teu. Encara que no et fara massa gràcia... recorda que... it's my party.

Absències

Va donar quatre voltes al pàrquing del Carrefour abans de veure el seu tot terreny negre. Estava nerviosa com una adolescent en la seva primera cita. Intentant aparcar en un lloc on no la puguessin multar, va copejar el cotxe del davant fent saltar l'alarma. Ja no estava nerviosa, ara la vergonya per la seva poca traça la preocupava més. Ell l'observava impacient amb un somnriure condescendet.

Es decidí a baixar del cotxe quan el va veure acostar-se amb un llibre a la mà. Les cames li tremolaven, es mirallà per darrera vegada en els vidres del supermercat.

Tanta estona buscant dins l'armari per al final acabar posant-se la mateixa roba que duia pel matí.

Va girar el cap i ell s'apropà. Li agafà la cara entre les mans i amb un somriure sincer li digué.... ets preciosa.



Des que ell va marxar, les cerveses tenen un gust més amarg i la música de Sabina ja no sona igual que a casa seva.

Practicament Màgia

Impressionant la veu i la personalitat d'aquest petit gran home que va fer posar d'empeus el Liceu el passat dimecres.

Multiplicar expectatives

La meva vida social era més aviat escassa. Deu ser cosa de l'edat, pensava. Cada vegada em costava més sortir i tot el que això comporta.
Els meus amics es cansaven de trucar-me i jo d'inventar excuses convincents que sabia que no creurien.
Resignada a lluir l'etiqueta d'anti-social crònica em vaig apalancar a caseta amb la bona companyia de la tele, els llibres i l'ordinador.
Conèixer un Maresmenc va trastocar-ho tot. Algú inmers en el seu món particular i a qui la mandra tenia tan atrapat com a mi, va irrompre a la meva vida 'as an elephant in a pottery'.
Després d'uns mesos d'explorar-nos mutuament ara 'fem coses', com gairebé la resta dels mortals





Ara bé, un dels efectes colaterals de no sortir és que de cop te n' adones que no tens res decent a l'armari, així que, amb un entusiasme moderat (dec ser l'única dona del planeta que odia anar de compres) agafo el cotxe i em decideixo a imitar la Julia Roberts a Pretty woman, canviant això sí les botigues de luxe de Rodeo Drive per un modest C&A de la Ronda Ferran Puig.
I comença el show. Demà a la nit tinc un sopar amb unes amigues i amics virtuals que em fa especial il.lusió conèixer. La propera setmana toca òpera. Ni és l Òpera de San Francisco, ni el meu acompanyant és el Richard Gere, tampoc lluiré un collaret d'infart ni un vestit de nit. Hi vaig amb algú que em fa estimar una música desconeguda i portant unes arrecades comprades amb molt de carinyo al Trinity College.
Futures sortides seran a l'Auditori (gràcies Blanca), i un requitzell de soparets estiuencs amb amics respectius. Una fugaç visita low-cost a París i un cap de setmana rural a l'Empordà tancara la temporada.

Per algú com jo que la idea que tenia del paradís consistia en un plat de pasta veient una peli de Hitchcock, tot això que em passa em porta a reflexionar......





..... did I finally find someone?

Festa Major

Cap de setmana de gresca, xerinola i àpats que no s'acaben mai. És Festa Major i hi esteu tots convidats!.




Enguany celebrem el 50è aniversari dels Gegants de Cassà de la Selva.

És dilluns i sóc feliç

Després un cap de setmana relaxat, assolellat amb una fantàstica passejada per terres del Maresme..

Hi ha matrimonis que acaben bé i d'altres que duren tota la vida

Genial frase del Woody Allen que m'ha fet pensar molt en els darrers dies.

Jo creia que el meu matrimoni era dels que havien acabat bé. Què ingènua. Fa gairebé 3 anys li vaig demanar el divorci al meu marit. En aquells moments vaig creure que quan dues persones ja no es fan felices l'una a l'altre el millor és deixar-ho i donar -se l'oportunitat de ser-ho.

Vaig pensar que era una decisió coherent i que per egoisme i comoditat, ell mai no hauria pres.

Per algunes persones vaig ser "poc pràctica". Jo, més aviat, crec que vaig ser valenta. Així que, de mutu acord vàrem finiquitar un contracte de 13 anys, amb un sopar i expectatives d'un bon rotllo que havia de seguir pel bé de tots i per respecte al temps compartit.



Això va ser així durant força temps, entrevistes conjuntes amb els mestres de les nostres filles, festivals de fí de curs, aniversaris. En fí, una relació fluïda i correcta.

L'harmonia s'ha trencat per raons que evidenment no explicaré, però que han portat la situació a un punt sense retorn . No em vaig sentir fracassada quan em vaig divorciar, ni tampoc m'hi sento ara . He fet el que he pogut i ho seguiré intentant.

Ufff, escriure com em sento aquests díes és per a mi una bona teràpia, tot i que em costa molt "despullarme" devant de la gent.

But,It's my party and I cry if I want to, jajajajajajaa.

Ser Venus, quina mandra!!

Una amiga em comentava fa uns dies que degut a la crisi haurà de "transformar" la roba d'estiu de la temporada passada perquè no es vegi demodée. Una altra es passarà 3 hores setmanals durant 2 mesos, endollada a una mena de poltre de tortura d'un institut de bellesa, per reafirmar la pell de la panxa després del part. Un tractament caríssim que pagarà a terminis.

Encenc la tele i em deprimeixo. És un bombardeig constant de publicitat enganyosa. Cossos gairebé perfectes de jovenetes anunciant productes i estris per aprimar, reafirmar, exfoliar, hidratar, i fins i tot per embellir les ungles dels peus.



Realment fem tot aixó per sentir-nos millor amb nosaltres mateixes o per ser plenament acceptades en una societat on els cànnons de bellesa són cada vegada més exigents?

Com diu una frase del manual de la "beautiful people", que va fer famosa Wallis Simpson, "mai s'és prou rica ni s'està prou prima". Una afirmació francament idiota.

Ja fa anys que vaig deixar enrera la feixuga càrrega dels complexes físics i estic realment feliç de ser totalment imperfecta. Com diu el tòpic.... el que realment importa és dins l'embolcall.

Adéu Mario

Todavía tengo casi todos mis dientes
casi todos mis cabellos y poquísimas canas
pudo hacer y deshacer el amor
trepar una escalera de dos en dos
y correr cuarenta metros detrás del ómnibus
o sea que no debería sentirme viejo
pero el grave problema es que antes no me fijaba en estos detalles...

Descansi en pau, Benedetti.

Murphy i la mare que el va parir

La torrada sempre cau del costat de la mantega. La galeta Maria es precipita al bol de la llet abans d'arribar a la boca. L'ascensor sempre està avariat quan haig de pujar 4 pisos. L'oferta del "yo sí soy tonta" s'ha acabat un dia abans de comprar el portàtil, segueixo??.

Aquesta sóc jo, víctima crònica de la famosa llei. La darerra jugada va ser quedar "tirada" a l' autopista amb el cotxe recent sortit del taller tan nerviosa i espantada pel fum que sortia del motor que ni tan sols vaig poder dir al servei de viabilitat d'Acesa el punt concret on era.

Uns triangles que no triangulaven i una armilla reflectant tan amagada al maleter que ni vaig veure. Des que sóc usuària de l'Ap 7 que no m'alegrava tant d'haver pagat. També pel fet de que el meu principal maldecap fós averiguar a quin km em trobava, perquè els hombres de Harrelsson de groc em salvessin del desastre.

Sense esperances de que el Sr. Murphy pagui els mil-i-pico euros de la reparació us deixo aquesta cançoneta que, com a mínim, em dóna bon rotllo.

L' INICI

Que difícil, quin repte!, però ho he fet. Ara el que em balla pel cap és... seré capaç de dir alguna cosa que pugui interessar a algú?.
M'he calçat unes sabates noves, de taló de 14 cm, amb les que espero poder caminar sense caure per aquest carrer tant ample que és la blogosfera.
Com diu un bon amic meu... qui no té feina el blog pentina. Avui començo un curset accelerat de perruqueria.
Fins aviat.