Sense paraules

Caòtica com sempre, penjant posts abans del que havia dit, sense corrector per esmenar el meu penós català, enxufo aquesta màquina infernal només per "sentir" aquesta cançó, tancar els ulls i tornar a la platja la nit abans de la pluja d'estels per tornar a contemplar el desordre sublim...

Manuale d'amore (2005)

El corazón tiene las dimensiones de un puño y su forma es semejante a la de una pera con la punta hacia abajo.
El corazón es el órgano que simboliza el amor, sigue el ritmo de las emociones. Normalmente en una persona adulta el corazón se contrae entre sesenta y setenta veces por minuto. En el de una persona enamorada muchas más; a veces llega hasta cien sin que ni siquiera se dé cuenta.
El corazón es el último órgano en rendirse, continúa latiendo, incluso cuando está separado del organismo, incluso cuando te abandona la persona amada, incluso cuando ya no quieres sufrir más, porque pierdes el control sobre él cuando está enamorado, cuando tu corazón late fuerte por la otra persona ya no eres tú quien manda, manda él.

De pelicula

(MOLLY)

Pienso en él todos los días. Es mi último pensamiento antes de dormirme y el primero en despertarme. Cada día hablo de él conmigo misma; aunque esté hablando con alguien, aunque hable con quien ya sabes, dentro de mi solo está el. Brian cree que estoy enferma, que es todo por lo de mi padre, dice que es la tensión la causa de todo. Supone que estoy deprimida, pero no, no me ocurre nada.Excepto que le quiero. Ya sé que tu no lo apruebas. Ni yo tampoco. Estamos de acuerdo, pero eso no cambia nada. Si me hubiera acostado con él quizá sería todo más fácil. Pero no lo he hecho, hemos sido hechos para estar juntos aunque no lleguemos a estarlo nunca. Creo que seria lo lógico y natural, lo demás no tiene sentido...



Una de les meves pelis preferides, que sens dubte augmenta els nivells de glucosa del blog considerablement. No m'ho tingueu massa en compte....

Bon estiu a tothom, tanco la paradeta fins al Setembre

Smile

Després d'uns dies d'espera, incertesa i neguit, fins i tot el genial Charles Chaplin, que sempre m'ha fet una mica de pena, m'arrenca un somriure d'orella a orella





Gràcies Quim, aquest mini-post és teu. Encara que no et fara massa gràcia... recorda que... it's my party.

Absències

Va donar quatre voltes al pàrquing del Carrefour abans de veure el seu tot terreny negre. Estava nerviosa com una adolescent en la seva primera cita. Intentant aparcar en un lloc on no la puguessin multar, va copejar el cotxe del davant fent saltar l'alarma. Ja no estava nerviosa, ara la vergonya per la seva poca traça la preocupava més. Ell l'observava impacient amb un somnriure condescendet.

Es decidí a baixar del cotxe quan el va veure acostar-se amb un llibre a la mà. Les cames li tremolaven, es mirallà per darrera vegada en els vidres del supermercat.

Tanta estona buscant dins l'armari per al final acabar posant-se la mateixa roba que duia pel matí.

Va girar el cap i ell s'apropà. Li agafà la cara entre les mans i amb un somriure sincer li digué.... ets preciosa.



Des que ell va marxar, les cerveses tenen un gust més amarg i la música de Sabina ja no sona igual que a casa seva.

Practicament Màgia

Impressionant la veu i la personalitat d'aquest petit gran home que va fer posar d'empeus el Liceu el passat dimecres.

Multiplicar expectatives

La meva vida social era més aviat escassa. Deu ser cosa de l'edat, pensava. Cada vegada em costava més sortir i tot el que això comporta.
Els meus amics es cansaven de trucar-me i jo d'inventar excuses convincents que sabia que no creurien.
Resignada a lluir l'etiqueta d'anti-social crònica em vaig apalancar a caseta amb la bona companyia de la tele, els llibres i l'ordinador.
Conèixer un Maresmenc va trastocar-ho tot. Algú inmers en el seu món particular i a qui la mandra tenia tan atrapat com a mi, va irrompre a la meva vida 'as an elephant in a pottery'.
Després d'uns mesos d'explorar-nos mutuament ara 'fem coses', com gairebé la resta dels mortals





Ara bé, un dels efectes colaterals de no sortir és que de cop te n' adones que no tens res decent a l'armari, així que, amb un entusiasme moderat (dec ser l'única dona del planeta que odia anar de compres) agafo el cotxe i em decideixo a imitar la Julia Roberts a Pretty woman, canviant això sí les botigues de luxe de Rodeo Drive per un modest C&A de la Ronda Ferran Puig.
I comença el show. Demà a la nit tinc un sopar amb unes amigues i amics virtuals que em fa especial il.lusió conèixer. La propera setmana toca òpera. Ni és l Òpera de San Francisco, ni el meu acompanyant és el Richard Gere, tampoc lluiré un collaret d'infart ni un vestit de nit. Hi vaig amb algú que em fa estimar una música desconeguda i portant unes arrecades comprades amb molt de carinyo al Trinity College.
Futures sortides seran a l'Auditori (gràcies Blanca), i un requitzell de soparets estiuencs amb amics respectius. Una fugaç visita low-cost a París i un cap de setmana rural a l'Empordà tancara la temporada.

Per algú com jo que la idea que tenia del paradís consistia en un plat de pasta veient una peli de Hitchcock, tot això que em passa em porta a reflexionar......





..... did I finally find someone?