Smile

Després d'uns dies d'espera, incertesa i neguit, fins i tot el genial Charles Chaplin, que sempre m'ha fet una mica de pena, m'arrenca un somriure d'orella a orella





Gràcies Quim, aquest mini-post és teu. Encara que no et fara massa gràcia... recorda que... it's my party.

Absències

Va donar quatre voltes al pàrquing del Carrefour abans de veure el seu tot terreny negre. Estava nerviosa com una adolescent en la seva primera cita. Intentant aparcar en un lloc on no la puguessin multar, va copejar el cotxe del davant fent saltar l'alarma. Ja no estava nerviosa, ara la vergonya per la seva poca traça la preocupava més. Ell l'observava impacient amb un somnriure condescendet.

Es decidí a baixar del cotxe quan el va veure acostar-se amb un llibre a la mà. Les cames li tremolaven, es mirallà per darrera vegada en els vidres del supermercat.

Tanta estona buscant dins l'armari per al final acabar posant-se la mateixa roba que duia pel matí.

Va girar el cap i ell s'apropà. Li agafà la cara entre les mans i amb un somriure sincer li digué.... ets preciosa.



Des que ell va marxar, les cerveses tenen un gust més amarg i la música de Sabina ja no sona igual que a casa seva.

Practicament Màgia

Impressionant la veu i la personalitat d'aquest petit gran home que va fer posar d'empeus el Liceu el passat dimecres.

Multiplicar expectatives

La meva vida social era més aviat escassa. Deu ser cosa de l'edat, pensava. Cada vegada em costava més sortir i tot el que això comporta.
Els meus amics es cansaven de trucar-me i jo d'inventar excuses convincents que sabia que no creurien.
Resignada a lluir l'etiqueta d'anti-social crònica em vaig apalancar a caseta amb la bona companyia de la tele, els llibres i l'ordinador.
Conèixer un Maresmenc va trastocar-ho tot. Algú inmers en el seu món particular i a qui la mandra tenia tan atrapat com a mi, va irrompre a la meva vida 'as an elephant in a pottery'.
Després d'uns mesos d'explorar-nos mutuament ara 'fem coses', com gairebé la resta dels mortals





Ara bé, un dels efectes colaterals de no sortir és que de cop te n' adones que no tens res decent a l'armari, així que, amb un entusiasme moderat (dec ser l'única dona del planeta que odia anar de compres) agafo el cotxe i em decideixo a imitar la Julia Roberts a Pretty woman, canviant això sí les botigues de luxe de Rodeo Drive per un modest C&A de la Ronda Ferran Puig.
I comença el show. Demà a la nit tinc un sopar amb unes amigues i amics virtuals que em fa especial il.lusió conèixer. La propera setmana toca òpera. Ni és l Òpera de San Francisco, ni el meu acompanyant és el Richard Gere, tampoc lluiré un collaret d'infart ni un vestit de nit. Hi vaig amb algú que em fa estimar una música desconeguda i portant unes arrecades comprades amb molt de carinyo al Trinity College.
Futures sortides seran a l'Auditori (gràcies Blanca), i un requitzell de soparets estiuencs amb amics respectius. Una fugaç visita low-cost a París i un cap de setmana rural a l'Empordà tancara la temporada.

Per algú com jo que la idea que tenia del paradís consistia en un plat de pasta veient una peli de Hitchcock, tot això que em passa em porta a reflexionar......





..... did I finally find someone?

Festa Major

Cap de setmana de gresca, xerinola i àpats que no s'acaben mai. És Festa Major i hi esteu tots convidats!.




Enguany celebrem el 50è aniversari dels Gegants de Cassà de la Selva.

És dilluns i sóc feliç

Després un cap de setmana relaxat, assolellat amb una fantàstica passejada per terres del Maresme..

Hi ha matrimonis que acaben bé i d'altres que duren tota la vida

Genial frase del Woody Allen que m'ha fet pensar molt en els darrers dies.

Jo creia que el meu matrimoni era dels que havien acabat bé. Què ingènua. Fa gairebé 3 anys li vaig demanar el divorci al meu marit. En aquells moments vaig creure que quan dues persones ja no es fan felices l'una a l'altre el millor és deixar-ho i donar -se l'oportunitat de ser-ho.

Vaig pensar que era una decisió coherent i que per egoisme i comoditat, ell mai no hauria pres.

Per algunes persones vaig ser "poc pràctica". Jo, més aviat, crec que vaig ser valenta. Així que, de mutu acord vàrem finiquitar un contracte de 13 anys, amb un sopar i expectatives d'un bon rotllo que havia de seguir pel bé de tots i per respecte al temps compartit.



Això va ser així durant força temps, entrevistes conjuntes amb els mestres de les nostres filles, festivals de fí de curs, aniversaris. En fí, una relació fluïda i correcta.

L'harmonia s'ha trencat per raons que evidenment no explicaré, però que han portat la situació a un punt sense retorn . No em vaig sentir fracassada quan em vaig divorciar, ni tampoc m'hi sento ara . He fet el que he pogut i ho seguiré intentant.

Ufff, escriure com em sento aquests díes és per a mi una bona teràpia, tot i que em costa molt "despullarme" devant de la gent.

But,It's my party and I cry if I want to, jajajajajajaa.