Manhattan (1979)

(Isaac Davies/Mary Wilkie)

Isaac: Que què faig? M'has de preguntar el què faig? Jo crec que t'he fet un petó a la boca.
Mary: És ben bé que no puc posar la meva vida en ordre.
Isaac: Bé, fa molt temps que desitjava fer-ho, saps?
Mary: Sí, ja ho sé.
Isaac: Ho sabies? Doncs jo creia que ho dissimulava. Intentava mostrar-me fred i indiferent.
Mary: Creia que ja volies besar-me aquell dia en el planetari.
Isaac: Doncs sí.
Mary: M'ho vaig imaginar.
Isaac: Però tu llavors sorties amb en Yale, i jo ni remotament seria capaç de ficar-me en una cosa així. Ho entens? Em volies besar tu aleshores?
Mary: No sé el que volia. Aquell dia estava molt enfadada amb en Yale.
Isaac: Però saps, estaves molt sexy. Xopa per la pluja i... i vaig tenir un impuls boig d'estirar-te sota la superfície lunar i cometre una perversió interestel·lar amb tu.

Serendipity (2001)

(Sarah Thomas)

M'he passat tot el vol mirant l'infinit pensant... no en el meu xicot, estava pensant en un paio misteriós que vaig conéixer fa un milió i mig d'hores. Un paio de qui gairebé no recordo res, només en tinc una imatge borrosa al cap. Van ser unes hores, no va arribar a un dia, però fou com si en aquell moment l'univers només existís perquè estiguessim junts. Per això he vingut, i deixaré que el destí em porti on ell vulgui. Per què quan aixó hagi acabat ja no haure de tornar a pensar en ell. Resa perquè sigui un feixista calb que enganxa els mocs sota el seient del cotxe.

Sabrina (1954)

Linus: Com es diu en francés: la meva germana té un llapis groc?
Sabrina: Ma soeur a un crayon jaune.
Linus: Com es diu: El meu germà té una xicota encantadora?
Sabrina: Mon frère a une gentille fiancée.
Linus: I com es diu: M'agradaria ser el meu germà?

Memòries d'Àfrica (1985)

Denys: He pensat una cosa. Amb tants safaris gairebé no utilitzo l'habitació del club. No sé si servirà d'alguna cosa però... què et semblaria si deixés alguna de les meves coses a casa teva.
Karen: Aniries i vindries des de casa meva?
Denys: Si et sembla bé...
Karen: Quan els déus ens volen castigar escolten les nostres pregàries.

El meu pais és tant gran...

Molt bona diada a tothom, malgrat l'ignorància i la ràbia espanyola....

saber dir adéu

Un cop desada la meva impulsivitat amb la roba d'estiu, obro de nou l'armari i respiro profundament.
Les prendes gruixudes s'apilonen sense concert en el meu garbuig habitual.
Estranyament ara tenen un cert ordre.
Pantalons, bruses de talles oscilants. Un fons d'armari que em porta records que no es poden oblidar d'un dia per l'altre. Paisatges i moments viscuts amb una intensitat única que m'han fet madurar i han ajudat a aquella persona que ha compartit amb mi tantes coses a atrevir-se a ser atrevit.
Parafrasejar i utilitzar metàfores, fer faltes d'ortografía, fer un pollastre al forn, contemplar el mar des d'un tercer pis sense ascensor, escoltar a Puccinni i plorar, enfadar-me, refredar-me i sentir. Sobre tot sentir.
És un adéu amb el cor a algú a qui he estimat i estimo i que amb generositat i sentit comú espero portar sempre amb mi allà on vagi.
He descobert fa poc que hi ha vida més enllà de la sortida de St. Celoni. Que els camins ens porten a llocs dels que mai hem sentit a parlar però que hi son. Sempre hi han sigut.

Sense paraules

Caòtica com sempre, penjant posts abans del que havia dit, sense corrector per esmenar el meu penós català, enxufo aquesta màquina infernal només per "sentir" aquesta cançó, tancar els ulls i tornar a la platja la nit abans de la pluja d'estels per tornar a contemplar el desordre sublim...