divendres, 15 de maig de 2009

Murphy i la mare que el va parir

La torrada sempre cau del costat de la mantega. La galeta Maria es precipita al bol de la llet abans d'arribar a la boca. L'ascensor sempre està avariat quan haig de pujar 4 pisos. L'oferta del "yo sí soy tonta" s'ha acabat un dia abans de comprar el portàtil, segueixo??.

Aquesta sóc jo, víctima crònica de la famosa llei. La darerra jugada va ser quedar "tirada" a l' autopista amb el cotxe recent sortit del taller tan nerviosa i espantada pel fum que sortia del motor que ni tan sols vaig poder dir al servei de viabilitat d'Acesa el punt concret on era.

Uns triangles que no triangulaven i una armilla reflectant tan amagada al maleter que ni vaig veure. Des que sóc usuària de l'Ap 7 que no m'alegrava tant d'haver pagat. També pel fet de que el meu principal maldecap fós averiguar a quin km em trobava, perquè els hombres de Harrelsson de groc em salvessin del desastre.

Sense esperances de que el Sr. Murphy pagui els mil-i-pico euros de la reparació us deixo aquesta cançoneta que, com a mínim, em dóna bon rotllo.


7 comentaris:

quim ha dit...

Murphy és un bon amic nostre. Fa temps que el coneixem. Al principi és molest però al final resulta simpàtic. Algunes vegades ens fa de mestre de cerimònies impecable, i de vegades aconsegueix que al final anem xiulant 'el viva la vida' de Coldplay , un grup que m'agrada i que em vaig interessar gràcies a tu, i una cançó que m'agrada molt més encara.

Feliç diumenge amb en Murphy (o no) :)

Un petó

Raul ha dit...

Murphy jamás paga por una razón muy sencilla, El dictó las leyes, y el desconocimiento no exime de la responsabilidad ( eso me sonó a tricornio); tienes mil y pico de razones para leer sus leyes.....

Ferran ha dit...

Oops!, fas bé de posar-te aquest SÚPER TEMA de Coldplay: no hi ha Murphy que se li resisteixi. Ànims, noia!

helenna ha dit...

Quim,

Al final em creuré que sòc més "gafe" que la folklòrica aquella de les espanyes.
Amb Coldpaly, Mahler o la Bebe del tren tot es veu d'un altre color.
Ahh!, Murphy no va aparèixer el diumenge, almenys no pel Maresme :))


Querido Raul,
Pues sí, me dolerá terriblemente pero pagaré.
El desconocimiento no exime de la responsabilidad... esa frase me recuerda más bien a un Ministerio "amigo" del pais vecino. Petons.


Ferran,
Ufff, gràcies. Hauré de començar un tour per els concessionaris de cotxes, quina mandra!.
El que més greu em sap es perdre el GI de la matrícula del meu trastet blanc. Una abraçada.

Ferran ha dit...

Aahrg!, hauràs de portar una d'aquestes matrícules fastigoses?? (n'he parlat al blog, un cop... o dos). Doncs apa, a agenciar-te un parell de CATs per decorar el cotxe nou! :)

Bona nit.

El veí del menjador ha dit...

Meine damen und herren, el senyor Murphy s'ha convertit en el fetitxe de la mala sort i no podem evitar recordar-nos de la seva mare sovint...

Que bonic és poder culpar a un pobre senyor Murphy de la nostra "desidichada suerte", que Déunostrosenyor ens agafi confessats...

A mi de Coldplay m'agrada molt "What If I?" (si, tinc cops amagats)

I per acabar i inaugurant el meu primer comentari a aquest blog,em pregunto, com és que avui em fas el dinar?

Auf wiedersehen!

farners ha dit...

La última llei de Murphy que he descobert (ja deu ser la número 4597268159271 més o menys) diu:Quan et decideixis a treure el nòrdic del llit,rentis la funda,posis una manteta de cotò,i pensis que ja ha arribat el bon temps......nooooo,aquella mateixa tarda baixaran les temperatures i per no tornar-ho a canviar tot hauràs de dormir amb pijama de coll alt (i bufanda,potser també).No et fot amb en Murphy,el que em reventa és que sempre té raó i jo vinga a provar de portar-li la contraria,com a bona balança que sóc,m'encanta el debat,la provocació,però amb aquesti tio no hi ha manera,eh,sempre acaba tinguent ell la raó!Un petó Elena!